Jove encara quan anava a "estudi", teníem un llibre de lectura que se'n deia "Garba". Era un de llibre de literatura nodrit de treballs en prosa i en vers dels més erudits escriptors catalans. Per dir-ne alguns, els més coneguts Apel·les Mestres, Ignasi Iglesias, Magí Morera, Costa i Llobera, Joan Maragall, Bofill i Mates, Verdaguer, Sagarra, Carner, Ruyra, Guimerà, Folch i Torres i molts i molts altres de no tanta volada, però coneguts.

Aleshores no es discutia si les hores del castellà havien de ser dos o tres. El nostre mestre Mn. Binefa d'Anglesola era un devot de la literatura catalana hi havia participat en alguna ocasió en algun certament havent guanyat més d'un guardó. Els llibres de lectura que "passàvem" eren "Terra i Ànima", "Faules i Moralitats" -que era un llibre molt amè escrit amb rodolins i profusament il·lustrat per en Junceda- i "La terra Catalana" que era d'història i geografia de Catalunya. He de dir que; la nostra escola exceptuant alguna "traducción" tot era amb la nostra parla.

Entre les moltes poesies, del citat llibre, "Garba", n'hi havia una, que quan la llegia em commovia, la vivia i encara avui, la recitaria en part. L'autor era Mn. Anton Navarro, nascut a Vilaller l'any 1869 i la gent del seu temps deia d'ell, que; " duia dintre seu tota la poesia de les altes muntanyes" perquè el seus versos -amb un deix de nostàlgia,- giraven entorn de les coses i escenes de la muntanya. Se'n deia, "L'avet vell." Heus aquí alguns fragments.

Al vessant d'una muntanya,
solitari hi ha un avet:
cada dia el sol s'estranya
de trobar-lo encara dret.
Ha perduda ja sa força;
la ventúria el fa colltorce;
per les nafres de sa escorça
hi penetra el sol i el fred.

No te ocells ni primaveres;
sols escolta udols de feres,
sols hi arriben les torberes,
sols hi arriben llamps i trons.
Cada hivern perd una branca,
cada estiu un tros de cor,
i sa testa nua i blanca
sembla un trono de dolor.

Quan la neu els cims corona
i el torb furient l'abraona,
amb les boires enraona
cels amunt llençant un plor:
"Cobriu, boires ma nuesa,
que ja em fa vergonya el sol;
sobre el clos de ma tristesa
esteneu vostre llençol.
Mos germans ja se'm moriren;
mes aromes s'esvaïren;
ocells i nius me fugiren,
ja en la terra ningú em vol.

---------------------

Ha passat la turbonada ,
i l'arbre vell ha caigut
Ai! Muntanya desolada,
ja es més gran ta solitud!

Un poema dolorós. També "l'Om de la Plana" em causa dolor i tristesa. D'aquell arbre tant frondós, que com potent gegant admirava a tothom que el contemplava, orgull i herald de targarins i forans, ara plora damunt del seu esquelet. Hem dóna pena mirar-lo.

Amics lectors. Estic segur que més d'un anant per la carretera que de Tàrrega va a Sant Martí, us haurà atret la contemplació d'una gegant alzina que s'alça ran de la carretera a la conjunció de la que baixa de Verdú. L'alzina no es centenària. Jo la vaig veure nàixer i encara creix d'any en any. Arrenca d'un enorme tronc i prompte es divideix en dos. La seva ombra es generosa i fa de parada al vianant i de testimoni als que davall d'ella s'hi han jurat amor.

Segons el poeta, l'avet va morir de vell, d'enyorança i de solitud. L'om, lentament ha agonitzat d'un mal incurable, malgrat l'esforç i la consideració humana per salvar-lo. Ha mort, amb el desconhort i el bon record dels seus amics, abrigant l'esperança d'una nova rebrotada que la recordi.

No així la nostra alzina. Ara i aquí, són els humans, els que han decretat la seva mort sacrificant-la per la carretera; per uns pocs metres de carretera que be es podria salvar, fent un traçat gratificant a favor de la seva pervivència. Traçat o planell raonable aplicat sobre el terreny altrament plausible.

Per favor: aneu-la a mirar; més ben dit a admirar i tant de bo no sigui per última vegada. Si ara imposa la seva grandària, imaginem-nos el que seria per llur creixement en l'avenir, si s'escapa d'aquest atemptat ecològic, si des de més amunt, amb més poder i bon criteri, pot fer més que el clam popular, i el crit d'aquestes ratlles de Nova Tàrrega, per salvar-la.

Es un passeig. Aneu a veure-la i contempleu-la des del nord i des del sud, de ponent i de llevant, i com el Pep Vall, exclamareu:

"NO. AQUESTA ALZINA NO S'HA DE PERDRE !"